Preguntas frecuentes

És l’acte quirúrgic d’extreure una peça dentària.

Aquest tractament s’indica en casos de necessitat, ja sigui per ortodòncia o en últim cas en peces amb gran destrucció dentària, on ja no és possible rehabilitar.

És un procediment quirúrgic que permet extreure peces dentàries que es troben dins dels ossos maxil·lars sense la possibilitat de erupcionar.

El si maxil·lar és un espai pneumàtic ple d’aire dins de l’os maxil·lar. En cas que falti os per poder col·locar implants, el si maxil·lar s’ha d’omplir d’os per allotjar en aquest espai l’arrel artificial que és l’implant.

En casos de lesions sospitoses s’ha de realitzar aquest procediment quirúrgic que consisteix en l’extracció o extirpació d’una petita mostra de teixit viu perquè sigui examinada després al laboratori per buscar signes de dany o malaltia.

Aquesta cirurgia s’indica quan la destrucció dentària de la dent està molt a prop de l’os. En aquests casos no es pot reconstruir la dent sense provocar inflamació i dolor a la geniva. El procediment consisteix a separar la lesió dentària de l’os i la geniva i així es permet la reconstrucció de la dent amb els marges lluny dels teixits sans. És indicat, principalment, en casos de rehabilitació de peces dentàries amb corones o incrustacions.

És l’extracció de la polpa dental, després s’omple el conducte amb un material sintètic que es quedarà allà per sempre i permetrà el segellat definitiu.

S’indica un tractament de conducte en casos d’afectació del nervi dentari o infeccions de la polpa. Aquestes afeccions poden causar dolor o no. La causa sol ser la càries, però també pot ser un trauma o una fractura. A vegades es fa una endodòncia per necessitats protèsiques per poder utilitzar una dent i que aquesta no faci mal.

Una dent que necessita una endodòncia generalment ja està debilitat. Ja sigui per càries, fractures o restauracions (empastaments) antigues que estan defectuoses. A més a més, l’endodoncista, per aconseguir un accés a la polpa de la dent ha de fer desgasts dentaris. L’important en aquests casos és reconstruir correctament la dent, bé sigui amb pastes, empastaments, incrustacions o corones totals, cobrint i protegint totalment les estructures afeblides.

No. Una endodòncia té com a finalitat netejar les restes de polpa de la dent i segellar el conducte.
El procés de tinció de la dent es deu a la sang de la polpa dentària, que per mitjà de la degradació de l’hemoglobina va produint productes que tenyeixen la dent de marró. Si el tractament està correctament realitzat, no es produeixen tincions ni per la polpa ni pels materials d’obturació.

Les dents i els queixals no tenen un conducte únic, sinó un principal i moltes ramificacions. El tractament es realitza en el conducte o conductes principals. A vegades hi ha conductes secundaris amb nervi o ramificacions del conducte principal que són impossibles de netejar exhaustivament. Aquestes zones es poden infectar amb bacteris o provocar infecció i dolor.

En rares ocasions no s’aconsegueix un segellat del conducte i les seves ramificacions i els bacteris colonitzen aquestes zones i les reinfecten. En aquests casos s’ha de tornar a endodonciar la peça dentària. Si el problema persisteix i no és possible netejar el sistema de conductes la dent ha de ser extreta.

Pot provocar sensibilitat transitòria al fred. Habitualment es complementa el tractament amb gels desensibilitzants perquè no es noti el fred durant el procés.

Un blanquejament dental pot durar entre un i deu anys. Això depèn principalment dels hàbits del pacient, ja que hi ha determinats aliments o hàbits que fan disminuir els resultats del mateix. Es poden fer recordatoris cada any o cada dos i així mantenir el color sempre aclarit. També és un factor influent el tipus de blanquejament realitzat i dels materials emprats.

Això depèn de cada persona. Com el blanquejament no altera l’estructura natural de la dent, cada persona blanqueja en funció del color intern natural seu. El que és segur és que tots els casos aclareixen, fins i tot les tincions amb tetraciclines. Donem garantia d’això, només cal saber escollir el tractament per part del dentista i el temps de tractament adequat.

No. Depenent del cas de cada pacient, caldrà emprar unes tècniques o altres per aconseguir uns resultats satisfactoris. Malauradament, cada vegada és més habitual trobar-nos amb clíniques que venen una tècnica concreta, sense tenir en compte les necessitats que pugui tenir el pacient. Perquè el tractament tingui èxit, i oferir més possibilitats al pacient, cal valorar cada cas concret, sense oblidar que és molt important la formació i l’experiència del professional.

Cada vegada és més habitual que alguns establiments d’estètica, fins i tot clíniques dentals low-cost, realitzin serveis d’emblanquiment dental ràpids. La major part d’aquests centres no compten amb la supervisió d’un expert i plantegen el tractament basant-se únicament en l’estètica, banalitzant l’atenció dental. Amb blanquejar no n’hi ha prou. Tenir les dents blanques però les genives danyades pot provocar que aquestes es desencarnin. Vés amb compte amb aquest tipus d’ofertes perquè poden ocasionar-te lesions irreversibles a les dents i les genives.

Es desaconsellen els trataments emblanquidors si es tenen dents corcats, lesions per desgast o abrasió, hipersensibilitat i obturacions voluminoses o no localitzades. El més adient és deixar-te aconsellar pel teu dentista, qui potser t’aconsellerà un tractament de rehabilitació abans del tractament estètic.

Dependrà de cada cas, segons sigui el tipus de saliva del pacient, la seva higiene dental, el color de les dents a tapar, la posició de les dents i el número de dents a tractar. L’odontòleg ha d’avaluar cada cas individualment i, juntament amb el pacient, decidir quina és la millor opció per a ell.

Les facetes (carillas) ben confeccionades i ben enganxades poden durar fins a 20 anys. Es recomana tenir molt bona higiene dental i acudir a les revisions anuals amb el dentista o higienista.

Les facetes (carillas) passen a formar part de la dentadura natural i han de funcionar com les dents intactes. Tot el que pot trencar o fissurar una dent pot trencar una faceta. Per tant, es recomana no trencar coses amb les dents i no mossegar, per exemple, bolígrafs. A vegades, segons els hàbits anteriors del pacient, es recomana utilitzar una fèrula de protecció nocturna. Però no en tots els casos.

Mai s’han de veure ni tenyir-se els marges de les facetes (carillas).

Van enganxades de manera definitiva a la superfície externa visible de la dent. Estan fetes de resina o de porcellana. A diferència de les corones de cobertura total només cobreixen la part externa i no cal tocar gairebé mai la superfície natural de la dent. Són mínimament invasives, no es veuen els marges i són de molt fàcil manteniment. Té aplicació en dents amb taques en l’estructura i que no es poden eliminar amb blanquejaments externs, en canvis de forma de les dents, per exemple, dents trencades o amb formes poc estètiques com a forma de con o de barril, tenment d’espais interdentals, Augment de la longitud o amplitud de la dent, fractures extenses de la dent o malformacions greus de l’esmalt, que és el teixit que envolta a la dent (congènites o adquirides), farcit dels espais negres entre les dents a causa de exposició de l’arrel i migració de la geniva.

Una de les principals prioritats dels nostres pacients és la restauració i millora dels seus somriures. Però el somriure no es limita només a les dents, també inclou l’aspecte del teixit que envolta la boca. És el que es coneix com a estètica facial, tractaments mínimament invasius per rejovenir la pell de la cara, mitjançant procediments ambulatoris i amb alts nivells de seguretat. En consultori dental es realitza el farciment de les arrugues, cicatrius o línies d’expressió mitjançant l’àcid hialurònic.

És una substància viscosa que està present naturalment en el nostre organisme, la seva funció principal és donar flexibilitat a moltes parts del cos entre elles les articulacions i la pell. Una de les propietats de l’àcid hialurònic és la seva gran capacitat per atreure i retenir l’aigua, essencial per rehidratar l’epidermis i que el seu aspecte sigui més llis. Amb el pas del temps, la presència natural de l’àcid hialurònic al nostre cos disminueix notablement, i la nostra capacitat natural de regenerar-lo també, el que produeix, entre altres raons, l’envelliment de la pell i, amb això, l’aparició d’arrugues, flaccidesa o pèrdua de fermesa.

En medicina estètica, l’àcid hialurònic s’injecta en funció de les necessitats de cada pacient per corregir els signes de l’envelliment. En el consultori dental, les zones més comunes en què s’aplica són: Contorn i comissura dels llavis, volum labial, arrugues labials o peribucals (al voltant de la boca) i solcs nasogenians (línies d’expressió que van a banda i banda del nas cap a la boca).

Col·locar un implant dental moltes vegades és menys molest que extreure una dent. Es realitza menys pressió, menys força i en moltes ocasions es necessita menys anestèsia. Depenent de la quantitat d’implants o de cada cas en particular, seguir els consells del teu odontòleg i prendre acuradament la medicació asseguren un èxit en el postoperatori. La cirurgia de col·locació d’un implant dental és totalment ambulatòria. S’ha d’esperar cert temps per a la osteointegració o adherència de l’implant a l’os.

En fumadors els implants dentals responen pitjor. Els efectes concrets del tabac sobre el pacient tractat amb implants són: Perjudica la cicatrització i els processos reparatius després de la cirurgia. Redueix l’aportació sanguínia a la zona i amb això la capacitat defensiva enfront d’agressions microbianes. Dificulta el manteniment de la salut dels implants a llarg termini, comprometent la durada del tractament.

Els implants estan fets amb material de titani comercialment pur, que no provoca cap tipus d’al·lèrgia coneguda. No obstant això, sí que podrien desencadenar al·lèrgies els materials amb què es confeccionen les corones de les dents que van a sobre de l’implant, si no s’utilitzen materials nobles. A Dental Gaudí treballem amb productes de primera, que potser no són els més barats.

Cap tractament dental (empastaments, implants, pròtesis dentals…) dura per tota la vida. En el cas dels implants, la seva vida útil dependrà de l’expertesa del professional que el posa, de la qualitat del material emprat, del bon raspallat i hàbits de salut bucodental del pacient i, finalment, del manteniment dels implants per part de l’odontòleg en la revisió i higiene dental anual.

No és normal. Si s’ha fet un diagnòstic correcte, no té per què donar-se el cas. Evita les clíniques dentals que utilitzen “preus amb ganxo” o ofertes “2×1” per captar clients. És habitual que després t’assabentis que el que s’incloïa en la oferta era només una part del total del tractament (generalment no s’inclou la corona o funda que va sobre l’implant, l’anestèsia…), o bé que el resultat no sigui l’esperat i s’hagi de repetir. En definitiva, poden sorgir noves despeses que “inflin” el pressupost inicial i que fan que el preu ofert en un principi no tingui res a veure amb la realitat que el pacient acaba pagant.

Cada dent té un lloc i una funció a la boca. Si en perds una, amb el temps se te’n descol·locarà la resta i a partir d’aquí pots patir més càries, mossegar malament i fins i tot tenir dolors cervicals i articulars. La boca és un Tetris. Mantenirlo encaixat depèn de tu. Si al teu Tetris li falta una peça, arregla’l avui i estalviaràs diners, temps i complicacions demà.

L’assessorament ha de ser sempre per part d’un odontòleg. Fuig de la pràctica d’algunes clíniques que utilitzen comercials no qualificat amb l’únic objectiu de “vendre’t” el màxim de tractaments.

La càries dental és una malaltia multifactorial, produïda per bacteris. Aquesta, en processar els sucres de la dieta allibera àcids que desmineralitzen els teixits de la dent. El signe final de la càries dental és la cavitat o forat provocant moltes vegades dolor.

És una mala pràctica posar una aspirina sobre una dent o la geniva per pal·liar-ne el mal. L’aspirina és un àcid i pot debilitar l’esmalt i agreujar el dany.

L’ús diari de fluor enforteix l’esmalt de les dents i ajuda a prevenir les càries. És important que els nens es raspallin amb pasta dental fluorada, i que ho facin especialment abans d’anar a dormir. Si el nen ja té càries, les fluoritzacions a cal dentista són encara més efectives per remineralitzar les dents.

Els raspalls durs, amb raspallats massa vigorosos, poden arribar a malmetre les genives. Preferiblement escull un raspall tou o mitjà i raspalla’t amb suavitat, sense presses. Com a mínim dedica-hi 2 minuts i comença sempre per llocs diferents. Sempre que es pugui, fes-ho tres vegades al dia, després dels àpats principals.

És indiferent. L’efectivitat del raspallat la determina la teva tècnica, no el tipus de raspall. Si ets mandrós a l’hora de raspallar-te, o tens artrosi o altres problemes de mobilitat, millor un d’elèctric. El raspallat manual ofereix més sensacions. En qualsevol cas, vés al dentista i t’ensenyarà com raspallar-te.

Quan els filaments ja no estan rectes, el raspall no neteja bé perquè no arriba als racons de la boca. La vida útil d’un raspall és de tres o quatre mesos, depenent de la duresa dels fi laments i de l’ús. Si, passats sis mesos, el teu raspall encara es veu nou, és un indicador que no t’estàs raspallant el temps suficient o amb prou freqüència.

És un raspall més reduit que un de comú, que s’usa per netejar les restes de menjar i la placa bacteriana acumulada en els espais interproximals, és a dir, entre dent i dent. Se’n recomana l’ús quan existeixen espais oberts entre les dents i en pacients amb pròtesi o amb patologia periodontal.

És un altre mètode de prevenció. Consisteix en recobrir la superfície dels molars permanents i els premolars amb una pasta fluïda que endureix amb un llum ultravioleta. Així intentem evitar l’aparició de càries en aquesta zona.

La recomanació és que faci la primera visita al dentista als sis mesos després d’haver-li sortit la primera dent, o quan el nen celebri un any, el que passi primer. Es bo portar-lo inclús abans perquè s’habituï a l’entorn i sorolls de la clínica dental. Els nens que han anat al dentista en edat temprana experimenten menys por i ansietat al dentista quan són adults.

Els nens menors de set anys d’edat tenen tendència a cruixir les dents. En diem bruixisme. Normalment ho fan abans que els surtin els seus primers molars i incisius permanents. No sol ser un problema a no ser que el cruixit sigui molt intens. Però si l’hàbit de cruixir les dents es manté passats els deu anys, pot causar problemes de mossegada i el desgast de les dents permanents del nen.

Si a conseqüència d’un cop accidental al nen li cau un tros de dent o el dent sencer, la cosa més important a fer és mantenir la calma. Desrés cal buscar la dent caiguda i intentar manteir-la hidratada per portar-la al dentista. Per fer-ho, si la dent ha caigut sencera, cal que l’agafeu per la corona, mai per l’arrel, i proveu d’inserir-la en el forat de l’alvèol dental d’on ha caigut. Si això no és possible, o el que ha caigut és només un tros, poseu-lo en un got de llet i així que pogueu aneu al dentista perquè la reenganxi abans que afecti el nervi, o la reimplanti abans que tanqui la ferida, segons el cas. Si la dent caiguda és una dent de llet, no cal que la preservis, però sí que visitis al teu dentista.

En edats tempranes, més important que la tècnica, és crear l’hàbit. La tècnica vindrà després. I el millor mètode és l’exemple. Renteu-vos les dents davant dels vostres fills, ja des de ben petits, i aprendran per imitació l’hàbit del raspallat. És òbvi que els nens petits no tenen la capacitat de raspallar les dents amb eficàcia. Raspallar-se davant d’un mirall sempre ajuda. Deixeu que se les raspallin ells durant dos minuts, i després els repasseu vosaltres la feina. Recordeu que els nens han escopir i no empassar l’excés de pasta dental després del raspallat.

Els hàbits de succió en general només es convertiran en un problema si es prolonguen durant un període molt llarg de temps. La majoria dels nens deixen el xumet i de “fer la pipa” pel seu compte, però si encara estan xuclant el polze més enllà de l’edat de tres anys pot arribar a causar problemes en desenvolupament normal de la boca.

Qualsevol infecció o malaltia ha de ser tractada i la càries és una malaltia de les dents. Les dents formen part d’un organisme que hem de tenir sempre sa. La càries no tractada de dents temporals pot afectar de manera greu la dent definitiva que es troba justament a sota seu. Les dents de llet també ajuden a la formació d’un camí que les dents permanents poden seguir quan estan a punt d’esclatar. La pèrdua prematura de dents temporals provoca problemes de masticació i de parla. I no oblidem que els nens dónen molta importància a l’estètica perquè no volen que els altres nens se’n riguin d’ells. És important, doncs, que el nen les respalli diàriament, ja des de l’inici, per crear l’hàbit saludable de cuidar de la seva salut bucodental.

Fins als 6 anys, es recomana utilitzar pastes de dents infantils. En menors de 2 anys, s’aconsella aplicar-hi únicament una quantitat molt petita, com “pintada” directament sobre el raspall. A partir dels dos anys, la quantitat de pasta ja pot ser com la d’un pèsol. Dels 6 anys endavant, els nens ja poden utilitzar la pasta de dents per a adults i la quantitat recomanada és d’un centímetre de dentífric sobre el raspall.

La primera dent surt de mitjana als 6 mesos d’edat, i l’habitual és que sigui l’incisiu central inferior. Entre els 2 i 3 anys, ja tindrà 20 dents de llet. Els primers molars permanents vénen al voltant dels 6 anys. Es comencen a perdre les primeres dents a l’edat de 6-7 anys. L’edat mitjana perquè un nen perdi el seu últim dent de llet és als 12 anys d’edat.

És la inflamació de la geniva que envolta les dents. S’associa principalment a placa bacteriana.

Com es tracta d’una inflamació, la geniva augmenta de grandària, hi ha sagnat espontani o al raspallar i la geniva pot presentar un color vermell vinós. S’associa moltes vegades a mal alè (halitosi) i al dolor. El tractament de la gingivitis és una higiene dental a consulta (tartrectomia) i ensenyament d’una correcta higiene oral a casa.

És la pèrdua de suport de les dents, a causa d’una inflamació dels teixits que aguanten les dents a l’os. Els signes de la periodontitis són els mateixos que la gingivitis, amb l’afegit moltes vegades de mobilitat dentària, supuració i/o migració de peces dentàries.

El tractament de la periodontitis consta d’un raspat i allisat de les arrels de les dents. Aquest tractament es realitza sota anestèsia local.

Les malalties periodontals són un conjunt de patologies relacionades amb els teixits que sostenen la dent a la boca, genives i os alveolar. Aquestes malalties són de caràcter inflamatori i també estan relacionades amb la placa bacteriana.

És el cruixit octurn o diürn de les dents, de forma inconscient. Els símptomes són el desgast dentari sever, la sensibilitat al fred i també el mal de cap, el mal d’oïda, o el dolor mandibular o articular. Pots evitar-ho disminuint l’estrès i anant al dentista, el qual et prescriurà un protector bucal. Es tradueix en desviacions en el moviment de la mandíbula, dolor en musculatura i sorolls en l’articulació.

 

La causa del bruixisme és multifactorial: Estats emocionals del pacient (estrès o ansietat), característiques de la mossegada (contactes prematurs o absència de peces dentàries) o alteracions a nivell del sistema nerviós central (consum freqüent de substàncies que alteren la funció normal d’aquest). El tractament del bruixisme depèn de cada pacient i de les estructures que es vegin afectades. Pot incloure medicació, com relaxants musculars, fisioteràpia, infiltracions musculars i ben segur fèrules de descàrrega.

És un dispositiu fet en resina acrílica, amb un gruix aproximat de 3-4 mm. Es col·loca en l’arcada superior o inferior per tal de disminuir la força dels músculs apretadors de la mandíbula i disminuir el dany a les peces dentàries.

Un estat de sedació en què es manté suficientment la consciència per cooperar amb el dentista. El pacient no experimenta ansietat ni dolor (se l’anestesia) i no es dorm (es pot quedar dormit, però és perquè està relaxat, no per la sedació conscient).

En tractaments on existeixi fòbia, por i ansietat severa. En intervencions quirúrgiques llargues i també amb pacients que no poden cooperar (autisme, síndrome de Down, nens hiperactius, etc.).

No es pateix ansietat ni estrès. La sensació és de confort durant tot el procés. Redueix el temps d’intervenció. Permet l’aplicació de fàrmacs per via intravenosa. Millora el postoperatori.

Tot el procés es fa a la mateixa clínica Dental Gaudí. Comptem amb un professional qualificat, el Dr. Luis Cáncer Villacampa, metge anestesiòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu. Sempre en coordinació amb l’odontòleg, ell és qui aplica i fa el control del procés de sedació quedant-se al costat del pacient en tot moment.

La recuperació de la sedació conscient és ràpida. Un cop finalitzat el tractament, en poc menys d’una hora, el pacient pot tornar a casa pel seu propi peu i retornar a les seves activitats quotidianes. És habitual que se senti somnolent i no recordi gaire com ha anat el tractament. La única limitació és que no podrà fer activitats de risc, com conduir, durant les properes 24 hores i que per precaució s’haurà de fer acompanyar durant aquest temps per un amic o familiar adult.